La riquesa dels sintetitzadors analògics

Els primers sintetitzadors analògics eren grans acumulacions de circuits gegants a mida d’armaris i utilitzaven variacions de voltatges per generar i donar forma a un so al llarg del tems. A més, tenien un nombre de mòduls o unitats independents amb una funció específica i cadascun dels mòduls o circuits modificava un o altre aspecte físic del so com el to, el timbre, l’intensitat, la ressonància, entre molts d’altres. Però, tot i que els primers sintetitzadors van ser construïts a la dècada dels anys 20, no va ser fins als anys 60 quan van començar a fer-se populars.

A mesura que va anar progressant la tecnologia electrònica, com el transistor, va ser possible la construcció d’uns generadors de sons més perfeccionats. Així, Robert A. Moog, al 1964, amb col·laboració del músic Herbert Deutsch van desenvolupar els primers VCA i VCO. Seguidament, van desenvolupar els filtres controlats per voltatges, de pas baix i pas alt, els generadors envolvents ADSR i els teclats amb memòria.  El mateix any, Moog va presentar el seu treball titulat Mòduls per a la música electrònica controlats per tensió. Així va néixer el sintetitzador analògic modular. Tres anys més tard, Moog Music Inc. produïa una línia de mòduls molt versàtils i fàcils d’utilitzar per a la producció de sons. I a partir d’aquí, els sintetitzadors, com tota tecnologia, han anat evolucionant.

Esquema d'un sintetizador

Esquema d’un sintetizador

El teclat és el controlador més popular per a tot tipus de sintetitzador. Es tracte d’una font que subministra tensions proporcionals a la tecla que es prem. En els sintetitzadors polifònics més moderns obtenen diferents tensions de control, una per a cada tecla premsada. El teclat també pot proporcionar altres tensions de control, com pot ser la velocitat de prémer una tecla o la pressió sobre la mateixa. Això permet augmentar les possibilitats expressives del sintetitzador. El VCO controla el timbre o color d’un so a partir d’una sèrie de formes d’ona disponibles, amb més o menys contingut en harmònics. L’oscil·lador proveeix el material bàsic al qual donarem forma posteriorment amb altres mòduls. El generador d’envolvents ADSR es refereix a quatre característiques de les zones d’amplitud d’una senyal de control. Les zones ADR es refereixen a temps, mentres que la S es refereix a un nivell. Aquests generadors d’envolvents controlaran l’amplitud de la senyal sonora i la resposta del filtre.

Esquema generador ADRS

Esquema generador ADRS

El VCA és l’amplificador controlat per voltatge que controla el volum del so. El VCF és el filtre controlat pel voltatge que modifica el component espectral del so (major realçament de greus, mitjos o aguts, entre moltes altres opcions). I LFO és l’oscil·lador que es situen a les baixes freqüències fins a uns 20Hz.

Per acabar m’agradaria remarcar la frase que va dir el mateix Robert Moog “hi ha coses que els sintetitzadors digitals podran fer millor que els analògics i hi ha coses que els analògics podran fer millor que els digitals. És possible fer un model digital d’un circuit analògic ideal, però seguirà sonant digital ja que hi faltarà el tret típic analògic que és el caliu i la riquesa del so que ve determinat per les petites variacions tècniques i imperfeccions que tenen els circuits analògics. Els instruments digitals son excel·lents per a moltes coses, com per exemple, la programació i la precisió i, a més a més, tenen un preu relativament baix. Però per dir-ho d’alguna manera, crec que la diferència entre els dos és semblant a la que hi ha entre una guitarra de plàstic i una de fusta”.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s